D'ençà que vas marxar les teulades aguanten les pluges que deixares.
I els camins dels bojos ressegueixen els deliris que marcares.
Ja no hi ha petjades, ni més entenedores són les seves cares.
No vas prometre tornar i no hi ha ombra ni sol.
No hi ha poesia llegida que argumenti el consol.
No vas prometre tornar i aquí et presentes quan vols.
D'ençà que vas marxar cauen ganivetades,
així com la pluja que aguanten les teulades.
Ja no hi ha dolor, però sí és terrible l’esllavissada.
